| Lletra | Coronant ton finestral, he vist un roser
que bellament l’ombrejava, l’aimia;
no l’amanyaga pas ja
la mà cuidadosa del bon jardiner,
mon amor, d’ençà
que la masia véu deixà.
Vingué la nevada
i les flors del verger, l’aimada,
marcí.
I les roses que ahir
foren el nostre encant,
sota el pes del destí
ara es van marcitant;
i em recorden a mi
jorns que no tornaran.
El ram de roses pàl•lides
que amb vostre amor me dàreu,
en les jornades càlides
que el roser, encara floria a pler;
el vostre roser, que ai
ja no florirà mai,
el ram, s’és mort també
com el roser.
Més no, que esbategant
espera, el meu cor diu,
que tornarà l’estiu
t’aimada tornarà
i amb vostre amor
el roser mort
reflorirà.
I fem que sía el ram marcit
qui, despertant antics records,
faci renéixer en nostre pit
d’un vell amor, novells amors. |
 (1).svg)