| Lletra | Un llenc de claror tènue
s’esmuny pel finestró.
La campaneta, ingènua,
vibrant, fa una cançó.
El jorn torna a la vida....
Fressejant-se els camins
i la flor es desclou amb robins
als clos dels jardins...
Canta estridenment el gall...
I la mossa, garrida,
gentil, torna al treball...
Oh la meravella
que prodiga el sol daurat
i les gràcies que cisella
tanta immensitat!
Raig germinador,
goig del terreny que ha solcat la rella
i fa imponent la Creació...
Tot l’Univers
acull l’escalfor amiga
del flam dispers
que esplendentment l’abriga.
Activament
s’agença la natura
i el camperol, content,
s’extasia amb la fruita madura...
Dintre el bosc, la fontanella
fa l’eterna cantarella,
remoregen les alzines,
canta l’au de plomes fines
i la mar llença tonades
i safir amb les onades...
Oh Creació tan imponent
i tan immensa
que inalterablement
reveus el sol ardent,
i amb goig jamai finit
ve el jorn, després la nit,
sens deturar-se el viure dins l’espai
jamai. |
 (1).svg)